lcveyoutosaturn's review against another edition
dark
reflective
tense
medium-paced
- Plot- or character-driven? Plot
- Strong character development? No
- Loveable characters? No
- Diverse cast of characters? No
- Flaws of characters a main focus? No
2.0
haaksae's review against another edition
challenging
dark
reflective
sad
slow-paced
- Plot- or character-driven? A mix
- Strong character development? Yes
- Loveable characters? No
- Diverse cast of characters? Yes
- Flaws of characters a main focus? Yes
4.25
travisdabis's review against another edition
challenging
dark
sad
medium-paced
- Plot- or character-driven? Character
- Strong character development? Yes
- Loveable characters? It's complicated
- Diverse cast of characters? Yes
- Flaws of characters a main focus? Yes
4.75
albanebot's review against another edition
5.0
Aldous Leonard Huxley, va néixer el 1894 en un comptat de Londres i va morir 69 anys després a Los Ángeles. Es va graduar en literatura anglesa a Oxford. Les seves primeres obres daten dels anys 20, en forma de versos, prosa i més tard novel·la. Al llarg de la seva vida viatja per diferents països, sempre acompanyat per la seva dona, Marie Nys, d'origen Belga i refugiada a Anglaterra durant la primera guerra mundial. El 1932 publica Un mundo feliz, la seva obra més reconeguda. La dècada dels 40 la dedica a una literatura influenciada per la religiositat de l'Índia i es relaciona amb la societat Vedanta a Los Ángeles, un grup religiós basat en els llibres sagrats de l'Índia, fins a la dècada dels 60. La seva última obra data de 1963, titulada Literatura i ciència. Va morir el 22 de novembre de 1963, el mateix dia que assassinaven el president dels Estats Units John F. Kennedy.
Un mundo feliz es situa en una societat futurista i distòpica. La llibertat i l'individualisme han estat suprimits, donant pas a un orde mundial regit pels 10 Controladors o Interventors, que vetllen perquè es mantingui un sistema basat en la felicitat ingènua, lliure de pensament. La societat està dividida en cinc castes, sent els Alfa la casta superior i els Èpsilon l'inferior.
Cada individu pertany a una d'aquestes castes, que es decideixen des del moment de la fecundació de l'òvul. En Un mundo feliç la reproducció natural ha quedat eliminada. La reproducció es basa en un procés sintètic per laboratori que permet crear castes inferiors d'individus idèntics, desenes a partir d'un sol òvul. Els embrions creixen en ampolletes, sotmesos a processos químics que els preparen per la seva casta. Alts, musculats i intel·ligents en el cas dels Alfa, el contrari en el cas dels Èpsilon. Al néixer es condiciona a cada persona per què encaixi en la seva casta i no tingui desitjos de canviar la seva situació, perquè compleixi el seu paper en societat i això el faci feliç. Part important del condicionament es basa en convertir el sexe en una activitat sense tabús, permetent que se'n parli obertament, que es realitzi sense lligams sentimentals, en qualsevol moment.
La moralitat està governada per un Déu anomenat Ford, de l'empresari Henry Ford, tot i que la religió està estrictament prohibida, com la filosofia, la literatura i qualsevol disciplina que convidi a la reflexió i al pensament individual. Per mantenir l'estat de felicitat absurda de la població existeix el Soma, una droga que ajuda a escapar de la realitat i a suprimir qualsevol sentiment de tristesa o frustració.
El protagonista de la història és Bernard Marx. Classe Alfa que per un error de laboratori no gaudeix de la bellesa física de la casta. El defecte físic i el trauma que comporta han permès a Bernard desenvolupar certa consciència i qüestionar-se el sistema social. Està enamorat de Lenina, una noia perfectament condicionada pel sistema i que no participa de les seves idees heterodoxes. A partir de la meitat del llibre apareix un salvatge. Fill de la civilització però que ha crescut en les “reserves”, lloc on el sistema no ha arribat i que recorda a les reserves de nadius americans actuals. Hi regna la brutícia, la tradició, la família i la religió. Bernard porta el salvatge i a la seva mare a la civilització. El salvatge desperta la curiositat dels civilitzats i Bernard aprofita la fama del salvatge per encaixar en la societat que fins ara l'havia rebutjat. Qui no hi encaixa és el salvatge, que al final decideix fugir a un far deshabitat. Allí segueix essent assetjat per curiosos i periodistes fins que finalment, i de manera una mica rocambolesca, participa d'una gran orgia i es suïcida, com a símbol de la completa destrucció de valors i de la impossibilitat de fugir de la societat.
Cal destacar els dos personatges de la narració que demostren més intel·ligència. Helmholtz Watson és un treballador Alfa de gran intel·ligència que vol ser escriptor, però està convençut que si encaixa en societat, mai tindrà res a escriure. Per aquest motiu col·labora en els desafiaments del salvatge i és amic de Bernard. Quan els desterren per heterodoxos, ho considera una oportunitat per conèixer els límits del sistema, en lloc d'entrar en pànic com el seu amic Bernard. L'interventor, en canvi, en els seus temps de joventut va poder escollir entre ser desterrat o col·laborar de ple en el sistema, i va escollir l'última opció. És un home que gaudeix de la literatura prohibida i que és perfectament conscient dels defectes de l'estructura social. És gràcies a ells que s'explica i s'entén la retorçada maquinària de l'ordre mundial, ja que entre els dos la qüestionen o la defensen pel lector. En comparació el protagonista, Bernard, sembla relegat a una categoria intel·lectual més baixa. Sempre ple de dubtes, pors, traumes i enveges. Actua de manera visceral i només rebutja el sistema perquè no hi encaixa, no perquè ideològica i moralment li sembli incorrecte.
Bernard provoca sentiments contradictoris al lector. És menyspreable com aprofita qualsevol oportunitat per poder formar part d'un sistema que tant ha criticat i els seus intents d'encaixar resulten ridículs i llastimosos. Tot i així també desperta certa simpatia. És relativament comprensible que algú que ha hagut de viure sempre envoltat de rebuig quan troba una oportunitat de sentir-se acceptat l'aprofiti. Ell és l'autèntica víctima d'un sistema que imposa una felicitat fictícia als seus ciutadans. Bernard permet veure aquest sistema des de la perspectiva de qui no hi és, les reaccions dels “condicionats” davant d'una paraula heterodoxa i la incomprensió absoluta de tot allò que no sigui treball, sexe i diversió infantil.
El salvatge també permet observar el sistema des de la distància, en aquest cas completa ja que és el pont d'unió entre les dues realitats que presenta Huxley. És un noi de moral més propera a del lector perquè recorda a les arrels històriques socials, i així permet crear empatia amb les seves contradiccions, dubtes i sentiments. És l'antagonista absolut a qualsevol civilitzat. No entén com funciona la societat ni ho vol entendre.
Personatges com Lenina, Fanny Crowne i Henry Foster, absolutament sotmesos al condicionament conductivista, són absurds i desagradables. El seu sistema de valors prové d'eslògans repetits infinites vegades mentre dormien durant la seva infància, per una tècnica anomenada hipnopèdia. Consisteix en repetir un missatge durant el son centenars de vegades fins que el subjecte el consideri una veritat absoluta. La seva capacitat de reflexió és inexistent i la seva reacció davant l'heterodòxia és l'infantilisme. Tot això es fa evident amb Lenina quan Bernard li explica els seus dubtes amb la societat i quan la porta a la reserva de salvatges. La seva solució a tots els problemes és el Soma o el sexe. Tampoc és capaç de comprendre res del que li diu un salvatge que ha llegit Shakespeare i quan la rebutja, ella assumeix que és perquè està massa grassa.
Cada personatge presenta una realitat diferent i una manera d'entendre la societat diferent. Helmholtz des del rebuig intel·lectual, Bernard des del rebuig emocional, el salvatge des del rebuig per incomprensió i Lenina des de l'acceptació cega. Cadascú convida a una reflexió diferent, obliga el lector a posicionar-se i a prendre partit. Personalment el personatge que m'ha agradat és Helmholtz, però els més enriquidors i humans són sens dubte Bernard i el salvatge.
L'ordre social per si sol ja és un personatge més. Cada una de les noves lleis morals que apareixen al llarg del llibre és més esgarrifosa que l'anterior. La societat es fonamenta sobre tres pilars perpetuats pel condicionament: col·lectivitat, consum i ignorància. La col·lectivitat es basa en el sexe sistemàtic practicat indistintament que ajuda a perpetuar l'eliminació de la individualitat, la supressió del concepte “família” i el deslligament de qualsevol sentiment cap a una altra persona. El consumisme rebutja tot allò que es pugui considerar vell, i proposa l'oci consumista com a única forma d'oci. I finalment la ignorància, fruit dels altres dos conceptes i del Soma, la droga que es consumeix sempre que l'individu no es sent feliç i que per tan, podria tenir un moment de debilitat i reflexió. La ciència i la tecnologia, els grans avenços de la humanitat, també es converteixen en instruments de control i de propagació de la ignorància. Ni tan sols aquells que participen de la ciència coneixen els seus objectius reals, ja que només tenen nocions de la petita parcel·la que els pertoca.
El llibre afirma qua la religió ha quedat obsoleta perquè no hi ha lloc pel pensament, la meditació i la contemplació, però no és una afirmació exacta. La religió només s'ha transformat, el nom del déu ha canviat, com ha passat tantíssimes vegades al llarg de la història. Simplement s'ha implantat una moral religiosa més adaptada a les necessitats de control de població. Així com el catolicisme alliçona sobre el valor de la família, el fordisme envia el missatge oposat. La mateixa religió amb diferent màscara, mantenint l'objectiu de les religions: el control de les masses.
El més interessant del llibre podria ser analitzar com es comporten aquests tres conceptes en la nostra societat. Potser el col·lectivisme és el que menys es reprodueix. La nostra societat es basa en una classe baixa rebutjada; una classe mitja, la més extensa, bastant unificada en comportament; i una classe alta desconeguda. La classe mitja convé que sigui dòcil però vanagloria aquells que aconsegueixen canviar d'estament, a l'estil de “el sueño americano” i aquí és on més difereix de Un mundo feliz, que no permet que els ciutadans ni pretenguin ascendir de casta.
El consum és el més fàcil de comparar. Es repeteix al llarg del llibre la necessitat de que les masses consumeixin continua i innecessàriament, que llencin allò que encara funciona per comprar el model més nou, que no arreglin el que es pugui haver trencat i que la seva autoestima i gairebé la seva felicitat es basi en la constant renovació material. No és res estrany en la societat real occidental. Potser el llibre ho porta a un extrem però és perfectament identificable el patró de l'economia de mercat per la que es regeixen els països desenvolupats. Fins i tot en l'oci, ja que cada cop i ha menys activitats de lleure que siguin de pagament.
La ignorància de les masses es comporta diferent al llibre que a la realitat, si més no les comparacions passen a un pla metafòric. El nostre Soma és el consumisme. El nostre condicionament passa per l'educació bàsica, les restes de la moralitat religiosa i el consum de mitjans de comunicació banals, des de la publicitat als programes d'entreteniment. La investigació científica no està prohibida. El mecanisme és més subtil, ja que simplement no s'inverteix en ciència que no pugui traduir-se en beneficis econòmics milionaris.
Un mundo feliz volia ser un retrat de la societat entreguerres europea, per apuntar els seus errors i degradació. Llegint-lo des de la perspectiva que ofereixen gairebé 100 anys, la reflexió a què convida és igual de vàlida. Gaudeix d'elements que segueixen vigents, com la caracterització dels personatges, la crítica a una societat que elimina les diferències, l'immobilisme polític, el consumisme irracional com a motor de l'economia i la desvalorització de l'intel·lecte. Tot i així no puc evitar mostrar-me reticent a alguns conceptes que crec que han quedat obsolets, o que difereixen del meu sistema de valors. Un mundo feliz retrata la pèrdua de la religiositat com a origen de tots els mals, tot i que una societat amb valors pot estar totalment desvinculada de qualsevol creença d'ésser eterns i omnipotents. La vida sexual que presenta és desagradable però també proposa una moral que considero obsoleta. Evidentment la sexualitat dels personatges condicionats és absolutament extrema, però del llibre es desprèn que Huxley demonitza qualsevol situació en que el sexe pugui ser simplement una diversió enlloc d'un acte d'amor sincer. Les situacions de sexe desvinculades de l'amor es retraten negatives portades a l'extrem, però que també es descriurien així en una situació menys límit. El problema real és l'eliminació de la família i de qualsevol sentiment d'amor per tal de prevenir el de desamor.
Un llibre imprescindible. Està escrit des de la veu dels diferents personatges dedicant a cada un des d'una sola línia a paràgrafs sencers. La lectura és ràpida i la reflexió posterior és llarga. És un llibre breu, d'idees clares i concentrades, que no es distreu amb històries paral·leles ni es recrea en situacions secundaries. Cada personatge introdueix una reflexió nova i sorprenent, que fa avançar la trama i que enriqueix la història. En definitiva, una lectura obligada que representa una sàtira catastrofista del futur prenent com a referència un present prou destruït.
Un mundo feliz es situa en una societat futurista i distòpica. La llibertat i l'individualisme han estat suprimits, donant pas a un orde mundial regit pels 10 Controladors o Interventors, que vetllen perquè es mantingui un sistema basat en la felicitat ingènua, lliure de pensament. La societat està dividida en cinc castes, sent els Alfa la casta superior i els Èpsilon l'inferior.
Cada individu pertany a una d'aquestes castes, que es decideixen des del moment de la fecundació de l'òvul. En Un mundo feliç la reproducció natural ha quedat eliminada. La reproducció es basa en un procés sintètic per laboratori que permet crear castes inferiors d'individus idèntics, desenes a partir d'un sol òvul. Els embrions creixen en ampolletes, sotmesos a processos químics que els preparen per la seva casta. Alts, musculats i intel·ligents en el cas dels Alfa, el contrari en el cas dels Èpsilon. Al néixer es condiciona a cada persona per què encaixi en la seva casta i no tingui desitjos de canviar la seva situació, perquè compleixi el seu paper en societat i això el faci feliç. Part important del condicionament es basa en convertir el sexe en una activitat sense tabús, permetent que se'n parli obertament, que es realitzi sense lligams sentimentals, en qualsevol moment.
La moralitat està governada per un Déu anomenat Ford, de l'empresari Henry Ford, tot i que la religió està estrictament prohibida, com la filosofia, la literatura i qualsevol disciplina que convidi a la reflexió i al pensament individual. Per mantenir l'estat de felicitat absurda de la població existeix el Soma, una droga que ajuda a escapar de la realitat i a suprimir qualsevol sentiment de tristesa o frustració.
El protagonista de la història és Bernard Marx. Classe Alfa que per un error de laboratori no gaudeix de la bellesa física de la casta. El defecte físic i el trauma que comporta han permès a Bernard desenvolupar certa consciència i qüestionar-se el sistema social. Està enamorat de Lenina, una noia perfectament condicionada pel sistema i que no participa de les seves idees heterodoxes. A partir de la meitat del llibre apareix un salvatge. Fill de la civilització però que ha crescut en les “reserves”, lloc on el sistema no ha arribat i que recorda a les reserves de nadius americans actuals. Hi regna la brutícia, la tradició, la família i la religió. Bernard porta el salvatge i a la seva mare a la civilització. El salvatge desperta la curiositat dels civilitzats i Bernard aprofita la fama del salvatge per encaixar en la societat que fins ara l'havia rebutjat. Qui no hi encaixa és el salvatge, que al final decideix fugir a un far deshabitat. Allí segueix essent assetjat per curiosos i periodistes fins que finalment, i de manera una mica rocambolesca, participa d'una gran orgia i es suïcida, com a símbol de la completa destrucció de valors i de la impossibilitat de fugir de la societat.
Cal destacar els dos personatges de la narració que demostren més intel·ligència. Helmholtz Watson és un treballador Alfa de gran intel·ligència que vol ser escriptor, però està convençut que si encaixa en societat, mai tindrà res a escriure. Per aquest motiu col·labora en els desafiaments del salvatge i és amic de Bernard. Quan els desterren per heterodoxos, ho considera una oportunitat per conèixer els límits del sistema, en lloc d'entrar en pànic com el seu amic Bernard. L'interventor, en canvi, en els seus temps de joventut va poder escollir entre ser desterrat o col·laborar de ple en el sistema, i va escollir l'última opció. És un home que gaudeix de la literatura prohibida i que és perfectament conscient dels defectes de l'estructura social. És gràcies a ells que s'explica i s'entén la retorçada maquinària de l'ordre mundial, ja que entre els dos la qüestionen o la defensen pel lector. En comparació el protagonista, Bernard, sembla relegat a una categoria intel·lectual més baixa. Sempre ple de dubtes, pors, traumes i enveges. Actua de manera visceral i només rebutja el sistema perquè no hi encaixa, no perquè ideològica i moralment li sembli incorrecte.
Bernard provoca sentiments contradictoris al lector. És menyspreable com aprofita qualsevol oportunitat per poder formar part d'un sistema que tant ha criticat i els seus intents d'encaixar resulten ridículs i llastimosos. Tot i així també desperta certa simpatia. És relativament comprensible que algú que ha hagut de viure sempre envoltat de rebuig quan troba una oportunitat de sentir-se acceptat l'aprofiti. Ell és l'autèntica víctima d'un sistema que imposa una felicitat fictícia als seus ciutadans. Bernard permet veure aquest sistema des de la perspectiva de qui no hi és, les reaccions dels “condicionats” davant d'una paraula heterodoxa i la incomprensió absoluta de tot allò que no sigui treball, sexe i diversió infantil.
El salvatge també permet observar el sistema des de la distància, en aquest cas completa ja que és el pont d'unió entre les dues realitats que presenta Huxley. És un noi de moral més propera a del lector perquè recorda a les arrels històriques socials, i així permet crear empatia amb les seves contradiccions, dubtes i sentiments. És l'antagonista absolut a qualsevol civilitzat. No entén com funciona la societat ni ho vol entendre.
Personatges com Lenina, Fanny Crowne i Henry Foster, absolutament sotmesos al condicionament conductivista, són absurds i desagradables. El seu sistema de valors prové d'eslògans repetits infinites vegades mentre dormien durant la seva infància, per una tècnica anomenada hipnopèdia. Consisteix en repetir un missatge durant el son centenars de vegades fins que el subjecte el consideri una veritat absoluta. La seva capacitat de reflexió és inexistent i la seva reacció davant l'heterodòxia és l'infantilisme. Tot això es fa evident amb Lenina quan Bernard li explica els seus dubtes amb la societat i quan la porta a la reserva de salvatges. La seva solució a tots els problemes és el Soma o el sexe. Tampoc és capaç de comprendre res del que li diu un salvatge que ha llegit Shakespeare i quan la rebutja, ella assumeix que és perquè està massa grassa.
Cada personatge presenta una realitat diferent i una manera d'entendre la societat diferent. Helmholtz des del rebuig intel·lectual, Bernard des del rebuig emocional, el salvatge des del rebuig per incomprensió i Lenina des de l'acceptació cega. Cadascú convida a una reflexió diferent, obliga el lector a posicionar-se i a prendre partit. Personalment el personatge que m'ha agradat és Helmholtz, però els més enriquidors i humans són sens dubte Bernard i el salvatge.
L'ordre social per si sol ja és un personatge més. Cada una de les noves lleis morals que apareixen al llarg del llibre és més esgarrifosa que l'anterior. La societat es fonamenta sobre tres pilars perpetuats pel condicionament: col·lectivitat, consum i ignorància. La col·lectivitat es basa en el sexe sistemàtic practicat indistintament que ajuda a perpetuar l'eliminació de la individualitat, la supressió del concepte “família” i el deslligament de qualsevol sentiment cap a una altra persona. El consumisme rebutja tot allò que es pugui considerar vell, i proposa l'oci consumista com a única forma d'oci. I finalment la ignorància, fruit dels altres dos conceptes i del Soma, la droga que es consumeix sempre que l'individu no es sent feliç i que per tan, podria tenir un moment de debilitat i reflexió. La ciència i la tecnologia, els grans avenços de la humanitat, també es converteixen en instruments de control i de propagació de la ignorància. Ni tan sols aquells que participen de la ciència coneixen els seus objectius reals, ja que només tenen nocions de la petita parcel·la que els pertoca.
El llibre afirma qua la religió ha quedat obsoleta perquè no hi ha lloc pel pensament, la meditació i la contemplació, però no és una afirmació exacta. La religió només s'ha transformat, el nom del déu ha canviat, com ha passat tantíssimes vegades al llarg de la història. Simplement s'ha implantat una moral religiosa més adaptada a les necessitats de control de població. Així com el catolicisme alliçona sobre el valor de la família, el fordisme envia el missatge oposat. La mateixa religió amb diferent màscara, mantenint l'objectiu de les religions: el control de les masses.
El més interessant del llibre podria ser analitzar com es comporten aquests tres conceptes en la nostra societat. Potser el col·lectivisme és el que menys es reprodueix. La nostra societat es basa en una classe baixa rebutjada; una classe mitja, la més extensa, bastant unificada en comportament; i una classe alta desconeguda. La classe mitja convé que sigui dòcil però vanagloria aquells que aconsegueixen canviar d'estament, a l'estil de “el sueño americano” i aquí és on més difereix de Un mundo feliz, que no permet que els ciutadans ni pretenguin ascendir de casta.
El consum és el més fàcil de comparar. Es repeteix al llarg del llibre la necessitat de que les masses consumeixin continua i innecessàriament, que llencin allò que encara funciona per comprar el model més nou, que no arreglin el que es pugui haver trencat i que la seva autoestima i gairebé la seva felicitat es basi en la constant renovació material. No és res estrany en la societat real occidental. Potser el llibre ho porta a un extrem però és perfectament identificable el patró de l'economia de mercat per la que es regeixen els països desenvolupats. Fins i tot en l'oci, ja que cada cop i ha menys activitats de lleure que siguin de pagament.
La ignorància de les masses es comporta diferent al llibre que a la realitat, si més no les comparacions passen a un pla metafòric. El nostre Soma és el consumisme. El nostre condicionament passa per l'educació bàsica, les restes de la moralitat religiosa i el consum de mitjans de comunicació banals, des de la publicitat als programes d'entreteniment. La investigació científica no està prohibida. El mecanisme és més subtil, ja que simplement no s'inverteix en ciència que no pugui traduir-se en beneficis econòmics milionaris.
Un mundo feliz volia ser un retrat de la societat entreguerres europea, per apuntar els seus errors i degradació. Llegint-lo des de la perspectiva que ofereixen gairebé 100 anys, la reflexió a què convida és igual de vàlida. Gaudeix d'elements que segueixen vigents, com la caracterització dels personatges, la crítica a una societat que elimina les diferències, l'immobilisme polític, el consumisme irracional com a motor de l'economia i la desvalorització de l'intel·lecte. Tot i així no puc evitar mostrar-me reticent a alguns conceptes que crec que han quedat obsolets, o que difereixen del meu sistema de valors. Un mundo feliz retrata la pèrdua de la religiositat com a origen de tots els mals, tot i que una societat amb valors pot estar totalment desvinculada de qualsevol creença d'ésser eterns i omnipotents. La vida sexual que presenta és desagradable però també proposa una moral que considero obsoleta. Evidentment la sexualitat dels personatges condicionats és absolutament extrema, però del llibre es desprèn que Huxley demonitza qualsevol situació en que el sexe pugui ser simplement una diversió enlloc d'un acte d'amor sincer. Les situacions de sexe desvinculades de l'amor es retraten negatives portades a l'extrem, però que també es descriurien així en una situació menys límit. El problema real és l'eliminació de la família i de qualsevol sentiment d'amor per tal de prevenir el de desamor.
Un llibre imprescindible. Està escrit des de la veu dels diferents personatges dedicant a cada un des d'una sola línia a paràgrafs sencers. La lectura és ràpida i la reflexió posterior és llarga. És un llibre breu, d'idees clares i concentrades, que no es distreu amb històries paral·leles ni es recrea en situacions secundaries. Cada personatge introdueix una reflexió nova i sorprenent, que fa avançar la trama i que enriqueix la història. En definitiva, una lectura obligada que representa una sàtira catastrofista del futur prenent com a referència un present prou destruït.
jifter's review against another edition
2.0
Okay I didn't like it. Although it was a school read which makes me not like books anyways I didn't like the concept, I didn't like the content. I get it's a classic but I'm not a fan.
armatic's review against another edition
3.0
کتاب جالبی بود. انگار دنبالهی کتاب ۱۹۸۴ بود و اون دنیایی که اونجا دیدیم رو ساخته و پیشرفته ترش کرده بود.
ولی حقیقتش گاهی حوصلم سر میرفت موقع خوندش، کاش یکم از داستان گوییش کم میکرد و از تکرار مکررات خودداری میکرد.
ولی حقیقتش گاهی حوصلم سر میرفت موقع خوندش، کاش یکم از داستان گوییش کم میکرد و از تکرار مکررات خودداری میکرد.
nsb94's review against another edition
challenging
informative
medium-paced
- Plot- or character-driven? Character
3.75
dianagangan's review against another edition
2.0
Fairly good for a book that uses such a combination of words as 'éclairs butts'.