A review by toniherrero
La continua Catherine Mortenhoe by D.G. Compton
emotional
reflective
medium-paced
4.0
A favor: és una altra distopia, sí, però una de molt propera, que analitza la societat a través de dos personatges molt humans, disseccionant els seus sentiments vers un futur que sembla inalterable però a la vegada controlat. L'anticipació als programes de telerealitat des del punt de vista més grotesc i recaragolat fa feredat encara avui dia, més encara pensant l'any en què es va escriure i que el concepte de reality show encara no s'havia assajat. El tram final és demolidor, amb uns personatges que s'alliberen de les màscares i es deixen dur per unes emocions que xopen cada paràgraf d'una emotivitat visceral fins a convertir l'últim capítol en un tour de force emocional; la catarsi i la connexió amb els dos protagonistes en aquest tram és inevitable. L'edició de Gallo Nero que, com sempre, resulta impecable; vet aquí una editorial que amaga joies sci-fi al seu catàleg com aquesta que ens ocupa o la poètica Aniara, dues obres que cal reivindicar.
En contra: la primera part del relat se m'ha fet bastant feixuga. L'exposició dels fets, la descripció de la societat, l'anàlisi dels sentiments d'en Roddie i la Katherine abans de la seva trobada es podia haver fet d'una manera més concisa, més breu. El doble vessant narratiu (primera persona en cas d'en Roddie i tercera persona en cas de la Katherine) pot arribar a confondre en un primer tram de la lectura; de fet, costa bastant acostumar-s'hi, i no és fins al final, quan en Roddie abandona aquest posat de narrador omniscient —com si tan sols ell fos coneixedor de la veritat— i la seva veu acaba rutllant al 100%. En comparació amb la pel·lícula, sorgeixen alguns dubtes com l'ús dels fàrmacs per tractar la Katherine, que aquí no semblen rellevants i, en canvi, al film tenen un paper cabdal.
En definitiva: una novel·la notable que cal reivindicar. És ciència-ficció de la bona: una societat creïble i molt propera on no existeix la malaltia però que, en canvi, acaba condemnant la gent gran —a la pel·lícula és més evident que no pas aquí—, on existeix una fascinació i una morbositat pel dolor que arriba a límits irracionals. La pel·lícula és molt i molt bona —servidor la va gaudir més que el llibre, sobretot perquè el primer tram es fa més amè— i té nexes interessants amb la novel·la, tot i que també existeixen diferències; en gran manera, aquestes discrepàncies corresponen a minúcies del guió, però en alguns casos poden aportar matisos interessants a cadascun d'ells. El fet d'haver llegit la novel·la després de veure el film m'ha fet posar cara als protagonistes i comprendre millor el seu paper respecte a l'entorn, ja la novel·la no és capaç de transmetre tan bé la societat malalta que envolta els personatges, uns individus que, perquè negar-ho, són el punt fort de la història. La veritat és que abans de veure la versió cinematogràfica no sabia res d'aquesta novel·la i, un cop llegida, m'ha encantat.
En contra: la primera part del relat se m'ha fet bastant feixuga. L'exposició dels fets, la descripció de la societat, l'anàlisi dels sentiments d'en Roddie i la Katherine abans de la seva trobada es podia haver fet d'una manera més concisa, més breu. El doble vessant narratiu (primera persona en cas d'en Roddie i tercera persona en cas de la Katherine) pot arribar a confondre en un primer tram de la lectura; de fet, costa bastant acostumar-s'hi, i no és fins al final, quan en Roddie abandona aquest posat de narrador omniscient —com si tan sols ell fos coneixedor de la veritat— i la seva veu acaba rutllant al 100%. En comparació amb la pel·lícula, sorgeixen alguns dubtes com l'ús dels fàrmacs per tractar la Katherine, que aquí no semblen rellevants i, en canvi, al film tenen un paper cabdal.
En definitiva: una novel·la notable que cal reivindicar. És ciència-ficció de la bona: una societat creïble i molt propera on no existeix la malaltia però que, en canvi, acaba condemnant la gent gran —a la pel·lícula és més evident que no pas aquí—, on existeix una fascinació i una morbositat pel dolor que arriba a límits irracionals. La pel·lícula és molt i molt bona —servidor la va gaudir més que el llibre, sobretot perquè el primer tram es fa més amè— i té nexes interessants amb la novel·la, tot i que també existeixen diferències; en gran manera, aquestes discrepàncies corresponen a minúcies del guió, però en alguns casos poden aportar matisos interessants a cadascun d'ells. El fet d'haver llegit la novel·la després de veure el film m'ha fet posar cara als protagonistes i comprendre millor el seu paper respecte a l'entorn, ja la novel·la no és capaç de transmetre tan bé la societat malalta que envolta els personatges, uns individus que, perquè negar-ho, són el punt fort de la història. La veritat és que abans de veure la versió cinematogràfica no sabia res d'aquesta novel·la i, un cop llegida, m'ha encantat.