A review by toniherrero
Donantes de sueño by Karen Russell
dark
tense
medium-paced
3.5
He trigat uns dies a pair Donantes de sueño de Karen Russell i he arribat a la conclusió que m'agrada el que explica l'autora, però no com ho fa. Ja m'ha passat anteriorment amb altres llibres seus: un cop llegits, em queden sensacions ambivalents.
Aquesta novel·la breu planteja un escenari pandèmic en què la gent perd la capacitat per dormir, la qual cosa els porta a un deteriorament físic i a, al cap d'uns dies/setmanes, a la mort. El relat en si és terrorífic pels efectes devastadors que això causa en la societat, però trobo que l'autora no acaba d'entrar-hi del tot. Es queda en bona part en l'anàlisi psicològica i sociològica que una pandèmia com aquesta podria ocasionar, mostrant les ferides emocionals i l'ensorrament de part de les estructures de la societat, i quan aprofundeix en les vides particulars dels personatges, ho fa sense massa convicció. Russell ens mostra alguns arcs argumentals ben engrescadors —el donant Y i el que el seu somni desencadena, accions coordinades per part dels insomnes, etc.—, però no els arriba mai a desenvolupar del tot. El relat es queda en les capes superficials del patiment de la protagonista, un relat que per repetitiu es fa una mica anodí, sense crear en realitat una història que ens pugui atrapar.
És una pena, perquè per moments l'he gaudit molt i pensava que aixecaria el vol, però la sensació en acabar el llibre és que m'hi ha faltat alguna cosa. M'he quedat amb ganes de més. Cal destacar les parts que provoquen un terror profund, proper i innat, una mena d'angoixa sobre què podria passar si... I l'autora ho aconsegueix amb ben poc. Malauradament, no he trobat que el llibre vehiculi aquesta pulsió narrativa per bastir una bona trama que porti a algun lloc i que tregui tot el suc que es pot als elements de terror. Tot plegat fa la sensació que es tracta d'un excel·lent relat curt que s'ha volgut allargar més del compte.
Aquesta novel·la breu planteja un escenari pandèmic en què la gent perd la capacitat per dormir, la qual cosa els porta a un deteriorament físic i a, al cap d'uns dies/setmanes, a la mort. El relat en si és terrorífic pels efectes devastadors que això causa en la societat, però trobo que l'autora no acaba d'entrar-hi del tot. Es queda en bona part en l'anàlisi psicològica i sociològica que una pandèmia com aquesta podria ocasionar, mostrant les ferides emocionals i l'ensorrament de part de les estructures de la societat, i quan aprofundeix en les vides particulars dels personatges, ho fa sense massa convicció. Russell ens mostra alguns arcs argumentals ben engrescadors —el donant Y i el que el seu somni desencadena, accions coordinades per part dels insomnes, etc.—, però no els arriba mai a desenvolupar del tot. El relat es queda en les capes superficials del patiment de la protagonista, un relat que per repetitiu es fa una mica anodí, sense crear en realitat una història que ens pugui atrapar.
És una pena, perquè per moments l'he gaudit molt i pensava que aixecaria el vol, però la sensació en acabar el llibre és que m'hi ha faltat alguna cosa. M'he quedat amb ganes de més. Cal destacar les parts que provoquen un terror profund, proper i innat, una mena d'angoixa sobre què podria passar si... I l'autora ho aconsegueix amb ben poc. Malauradament, no he trobat que el llibre vehiculi aquesta pulsió narrativa per bastir una bona trama que porti a algun lloc i que tregui tot el suc que es pot als elements de terror. Tot plegat fa la sensació que es tracta d'un excel·lent relat curt que s'ha volgut allargar més del compte.